Cristina Vallespí Suñé, porta 30 anys vivint a Móra la Nova, d’on són els seus pares. Ha treballat, a més de ser-ne usuària, al centre esportiu AquaMora, un dels centres esportius vinculats al Grup Serviesport. La seva història és de superació, esforç i entusiasme vers la pràctica esportiva i la natació, una activitat que l’ha ajudat a encarar el futur amb il·lusió i molta energia.
Com s’ha vist afectada la teva salut en els últims anys?
A principis de 2010 em van diagnosticar càncer de mama per primer cop. Vaig fer el tractament amb ràdio i quimioteràpia i una operació per extirpar els ganglis. Al 2019, sembla que el càncer s’ha reproduït afectant no només la mama, sinó també els pulmons.
Quina pràctica esportiva realitzaves abans de desenvolupar el càncer?
Jo sempre he practicat la natació; havia sigut nedadora i pertanyia al Club Natació Sant Andreu. Em vaig casar i vaig venir a viure a Móra la Nova. No hi havia piscina, per tant vaig haver de deixar de nedar. Al 2010 vaig començar a treballar al centre esportiu AquaMora i, coincidint amb el diagnòstic de càncer, vaig tornar a enganxar-me a la competició entrenant regularment amb natació màsters i, sobretot, amb natació en aigües obertes.
En el procés de tractament, quines recomanacions has rebut per part dels professionals?
El meu oncòleg no ho va dubtar. El vaig consultar sobre la possibilitat de continuar practicant esport i em va recomanar que en fes tot el que pogués. Ell sabia que jo conec els meus límits, i em va indicar que seria com la meva medicina i que nedar m’aniria especialment bé per a les meves articulacions.
Què t’aporta en el teu procés l’activitat física i la pràctica de la natació en concret?
El problema que tinc és que el tractament que segueixo provoca que les articulacions se m’inflamin i la natació va molt bé per això. El dia que no nedo és quan tinc mal d’esquena i em fa mal el cos. Compto amb l’assessorament i el seguiment del meu entrenador; ell és qui prepara les millors rutines per a mi. Psicològicament, la natació m’evadeix molt, sóc una altra persona quan estic a l’aigua, i si és en aigües obertes encara més i millor.
Com has viscut aquests últims mesos en què les possibilitats de practicar activitat física s’ha vist afectada?
He sentit impotència i ràbia. Amb el bon temps de l’estiu encara pots anar a la platja, tot i que no hi visc a prop. Tinc 30 minuts fins que puc arribar a la costa i entrenar. El tancament de les instal·lacions esportives ha estat una mala notícia, sense dubte. Ara, amb el fred, toca posar-se el neoprè i desplaçar-se a la platja o al pantà dels Guiamets, que em cau més a prop i també, clar, el riu Ebre, però és una opció més complicada, hauria d’anar sempre amb l’acompanyament dels kayakistes, no et pots fiar de les corrents.
Què recomanaries a les persones que corren el risc de portar una vida sedentària?
La vida sedentària no és bona per a ningú. Convé mantenir-se actiu sempre, marcar-te objectius que et motivin i et facin avançar. Tot plegat, t’ajuda en el dia a dia. A més, pels que pateixen una malaltia és com una teràpia que t’ajuda a portar-ho millor: et sents millor amb tu mateix, et serveix d’esbarjo i et trobes amb altra gent. Va bé sortir de casa, moure’s i gaudir amb un esport que t’agradi i que puguis realitzar.
De què et sents més orgullosa en els últims temps?
La meva mare va morir d’ELA i sóc voluntària de la Fundació Miquel Valls. Les gran fites assolides han servit per recaptar fons per visibilitzar i afavorir la investigació d’aquesta malaltia, com per exemple quan vaig creuar l’Estret de Gibraltar o quan vaig guanyar la Ultra Ebre Swim Marathon, de 33km. Em sento molt contenta d’haver pogut fer-ho en clau solidària.
Elaboració pròpia
Imatge Ultra Ebre Swim Marathon
